La història del mutualisme administratiu com a règim de protecció dels funcionaris té els seus orígens més remots en les primigènies entitats organitzades com a sistemes mutuals, que ja existien en l'Edat Mitjana/Edat mitjana. És en el segle XVI quan sorgeixen les germanors de socors, que en el segle XVIII donen pas als montepíos.

És en el regnat de Carles III quan es tutela per l'Estat la creació de montepíos per als funcionaris, sent el primer el militar. Ràpidament van anar ampliant-se a l'àmbit civil: així, en 1763 es crea el Montepío de Ministeris i Tribunals, i en 1764 el d'Oficines de la Real Hisenda. En 1831, l'Estat va decidir l'absorció dels creats assumint el seu fons, i també les seves obligacions, amb càrrec als Pressupostos de l'Estat.r més:

No és fins a 1900 quan assistim al canvi crucial amb la promulgació de la Llei d'Accidents de Treball, i la creació de mútues d'accidents. Posteriorment, en 1906 es crea la Inspecció de Treball, i en 1908 l'Institut Nacional de Previsió, germen de l'actual sistema de Seguretat Social.

Les reformes dutes a terme en el sistema d'assegurances obligatòries dels anys 40 del segle XX (assegurança obrera, atur forçós, SOVI…) no afectaven dels funcionaris, excepte en cas d'accidents de servei. No obstant això, és convenient puntualitzar que la protecció social dels funcionaris quedava garantida per tres vies: en primer lloc, es reconeixen drets en l'Estatut o Llei respectiva de Funció Pública; en segon lloc, pels sistemes mutuals que havien sobreviscut; i la tercera via, que són els drets passius.

En els anys 40, els funcionaris tenien dues manques importants: l'assistència sanitària-farmacèutica i la quantia de les pensions, vinculades a un sou regulador que va estar congelat durant anys.

Aquest va ser el motiu del ressorgir dels antics montepíos, que en aquest moment es van dir indistintament mutualitats o montepíos, i que van començar a crear prestacions de jubilació, i supervivència, que complementessin a les de classes passives.

Algun dels antics montepíos havia sobreviscut en un règim de voluntarietat. Tant aquests com les noves mutualitats creades a la llum de la Llei de Mutualitats de 1941, formen la nova etapa del mutualisme administratiu, que perdurarà fins a 1975. Les mutualitats eren corporacions de dret públic dotades de plena capacitat jurídica i patrimonial i que no formaven part de l'Administració de l'Estat.

L'Estat crea aquestes mutualitats amb la intenció que el seu àmbit d'actuació fos el ministerial, però finalment s'originen moltes més, i amb diferents objectius:

• ​Atendre a determinats cossos de funcionaris. Per exemple, dins del Ministeri d'Hisenda es creen: Mutualitat Benèfica del Cos d'Advocats de l'Estat, Mutualitat del Personal de Duanes, Mutualitat del Cos d'Enginyers Industrials al servei de la Hisenda Pública, o la Mútua Benèfica de Porters al servei del Ministeri d'Hisenda.
• Cobrir diferents nivells de funcionaris, com la Mutualitat d'Auxiliars o de Subalterns, o la Mutualitat del Cos de Porters dels Ministeris Civils.
• Respondre a la pròpia estructura orgànica dels departaments ministerials. Així, en Educació i Ciència es creen quatre mutualitats addicionals en funció dels diversos ensenyaments existents: Primària, Institut, Escoles Tècniques, Universitat.

Lluny d'organitzar una uniformitat protectora als funcionaris, van continuar les mateixes desigualtats que en èpoques passades, la qual cosa va ocasionar una diferència d'aportacions i de prestacions difícilment justificable. Sense oblidar-nos que molts empleats públics no tenien cobertura de cap mutualitat. 

La fita en la protecció social a Espanya es produeix en 1963 amb la promulgació de la Llei de Bases de la Seguretat Social, ja que estableix que entre els règims especials que es permeten, s'inclogui el de funcionaris.

Aquesta llei diferenciava funcionaris civils de l'Estat, de Justícia, militars, d'Administració Institucional i d'Administració Local. Posteriorment, tant els funcionaris de l'Estat, com els funcionaris de Justícia i els militars van ser ratificats en la seva condició de pertanyents a drets passius, quedant els d'àmbit local i els d'altres institucions fora del sistema.

A principis dels anys 70 del segle passat sorgeix la necessitat d'aglutinar l'acció mutual dispersa, fragmentada i desigual, existent en aquest moment, per a adequar-la als principis d'universalitat i homogeneïtat de la Seguretat Social, tenint en compte el precedent de la MUNPAL (1960), en la qual una sola mutualitat englobava a tots els treballadors de tots els ens municipals.

Li van seguir dues noves normes: la Llei 28/1975, de Seguretat Social de les Forces Armades, creadora de l'ISFAS, la 29/1975 de Seguretat Social dels Funcionaris Civils de l'Estat, creadora de MUFACE, i posteriorment el Reial decret 16/1978 creador de MUGEJU.

Així doncs, la història de la Mutualitat General de Funcionaris Civils de l'Estat (MUFACE) es remunta a la Llei 29/ 1975, de 27 de juny, data en la qual es crea un organisme únic d'adscripció obligatòria per a tots els funcionaris civils. A l'any següent, el Decret 843/1976, de 18 de març, ve a establir el Reglament General del Mutualisme Administratiu.

La reforma va adoptar com a solució promoure una Mutualitat única, la qual cosa garantiria la fi de les desigualtats, una cobertura a tots els funcionaris i una adequació de les prestacions a les establertes en el Règim General, a canvi d'assumir les càrregues de les mutualitats existents.

Es preveia que uns 300.000 funcionaris formarien part de la nova Mutualitat. Encara que ara resulti difícil d'imaginar, el col·lectiu d'empleats públics no disposava en aquell moment d'un sistema unificat de Seguretat Social, a part de que el 90% del col·lectiu presentava una assistència sanitària deficient, molt inferior a la de la resta dels ciutadans. Avui dia, la Mutualitat també duu a terme, com a funció secundària, la gestió de les pensions i prestacions de les antigues mutualitats de funcionaris, un total de 29, que van optar per integrar-se en el Fons Especial.

Des de la seva creació, l'objectiu fonamental de MUFACE és la gestió del mutualisme administratiu, que juntament amb el Règim de Classes Passives –gestionades per la Direcció General de Costos de Personal i Pensions Públiques-, vénen a constituir el Règim Especial de Seguretat Social dels Funcionaris Civils de l'Estat.

Autor: Julio González Díez

Per a saber més: